No me cuentes cuentos

Vet aquí que una vegada quan els escriptors malvivien. Tots sols pel món, teclejant sense parar. Eren tan pobres que havien de demanar diners per poder enviar per correu els seus lligalls i pregar a Déu perquè algun editor els llegís. De tant escriure i tan poc menjar, molts es van quedar prims com una neula. Van ser anys durs fins que va aparèixer a les seves vides una dona: la Carme Balcells.

De petita, la Carmen volia muntar un banc, inventar una màquina del temps i també conduir una ambulància, però al capdavall el seu primer treball va ser com a secretària a Barcelona i, gairebé per atzar, va anar a parar a una agència literària. En certa manera, tampoc no es va equivocar de camí. El seu treball consistia a fer totes aquelles coses alhora: administrar els recursos, modernitzar un negoci endarrerit i auxiliar els escriptors que malvivien perquè les editorials es quedaven amb la major part dels beneficis de la seva obra.

Prou, ni un minut més. Les coses havien de canviar. I això és el que es va proposar. La Carmen mai no perdia el temps, per aquesta raó, va establir una oficina en la planta de dalt de la seva casa de Barcelona. No podia perdre el temps ni tan sols arribant al seu despatx. Era tossuda com una mula i tenia un do natural per oferir els altres allò que els seus escriptors no sabien vendre. Si ells es deixaven la pell escrivint, ella, tractant que els seus llibres arribaren a tanta gent com fos possible. No estava sola en aquesta tasca; centenars de persones treballaren amb ella, tractant de seguir el seu ritme d’huracà. Molts es cansaven i desertaven, però ella seguia amb el tretze són tretze.

Al començament, l’anomenaven pel seu cognom, la Balcells, però tothom va acabar coneixent-la com la superagent. Era una dona rabassuda i tenia les galtes llustroses com pomes. Treballadora i detallista amb els escriptors i també amb la resta. Els detalls ho eren tot per a ella. Si havia d’enviar un sobre o una carta, ho feia amb un florista i no amb un missatger qualsevol. Era dura i implacable amb els editors. Anava sempre amunt i avall amb un magnetòfon amb què dictava les seves cartes i telegrames. Dictava un paràgraf breu puntuant en veu alta i després apagava l’aparell per fer altres coses.

De cap de les maneres estem d’acord. (stop)

Els autors han de cobrar els drets íntegrament, no la meitat. (stop)

Que potser els fabricants de paper us regalen la meitat per fer promoció?

Salutacions,

Carmen Balcells

Res podia quedar a l’atzar a la seva feina: ella era l’encarregada de descobrir el que altres escrivien i portar-ho a grans editors, llavors desitjosos de publicar les històries excepcionals del Gabito, un dels autors més estimats de la Carmen Balcells i qui, amb els seus llibres, va deixar els lectors bocabadats. Va ser ella qui va emplenar les llibreries amb relats màgics d’ancians que vivien més de cent anys i que naixien amb cua de porc. Sota la seva ala, els escriptors assoliren allò que semblava impossible: trobar temps i calma per imaginar les seves històries, en comptes de córrer d’un lloc a l’altre amb torres de paper a les portes de les oficines de correus. Per molt reconeguts, respectats i guardonats que fossin els seus autors, amb ella eren com nens petits. S’acostaven fent el ronsa i li demanaven si encara els estimava. Aleshores se li dibuixava al rostre el somriure de negociadora, agafava l’enregistrador i es posava a despatxar els seus afers. Així era la Carme, la superagent, la dona que va omplir el món de llibres.

—M’estimes Carmen? —li va demanar el Gabriel “Gabito” García Márquez, el més consentit dels seus escriptors.

—Això no t’ho puc dir.

—Com que no?

—Ets el 40 % de la meva facturació.

Així era la Carmen. Llesta, astuta. Una dona de poquíssimes paraules. Però amb això va tenir prou per canviar el món del llibre. Per convertir-se en la superagent.

I així va ser com la Carmen Balcells, amb el seu entusiasme i determinació, es va convertir en la superagent dels llibres i va aconseguir que els escriptors visquessin millor.